Pròleg del llibre Bruixots de l'aigua. Els saurins a Catalunya. De Rosa M. Canela Balsebre. Estudis patrimoni etnològic de Catalunya. CPCPTC
L’aigua
és un bé indispensable per a la vida. Els humans fa tant de temps que
cerquem l’aigua, que semblaria frívol parlar d’un origen remot fixat en
un temps històric. Tot i amb això, hi ha qui parla de vuit mil·lennis
enrere.
Catalunya és una terra aspra i costeruda, una terra que s’ha de treballar de valent perquè hi hagi collita, pedra a pedra, traginant el millor sòl per al cultiu. Els catalans de les pedres, en traiem pans.
La terra seca mediterrània on la pluja no sap ploure, on cada font és un tresor, on cada pou és una esperança, és terra de saurins. Un saurí és gent experimentada que sap veure allà on la gent normal no hi sap veure; que coneix els secrets de cada barranc i escorpitera, de cada coma i fondalada. Els saurins són gent de la terra que sap trobar l’aigua allà on s’amaga.
Al zuharí, l’il·luminat, aquell qui té el do de la vidència, de l’ocult. El saurí gaudeix d’una categoria liminar entre el que és d’aquest món i el que correspon a la dimensió de la màgia, una dimensió al límit entre la raó i la fe, entre allò que correspon als simples mortals i allò que és sagrat.
El saurí és —sovint un home— de la terra, gent del terme, proper i conegut per la gent de la comarca. Se’n coneix el llinatge —potser el do ja li ve de família o potser no— i, segons la seva eficàcia, se li reconeixen els mèrits i els dons.
En les ciències que estudien les cultures i les societats, la veracitat de l’existència de les coses no es limita als fenòmens demostrables, sinó que va més enllà. També compta allò que la gent creu.
Però, qui creu avui en un saurí? N’hi ha qui en dirà meravelles i n’hi haurà qui no hi creurà. Ara com abans, la gent creiem en coses. Avui també es conten llegendes i històries fantàstiques. Es tenen com a certes les notícies d’aparicions i les històries d’éssers fantàstics. Aquestes contalles s’estenen per les xarxes socials a una velocitat superior a com abans viatjaven els contes i els romanços de canya i cordill.
Avui hi ha qui creu en el canvi climàtic i hi ha qui no hi creu. Hi ha qui creu que la terra tremola més estranyament i sovint, i que el temps està boig. I cada cop n’hi ha menys que creuen en la fiabilitat de les ciències econòmiques. Potser haurà arribat a la fi el moment de fixar l’atenció en l’antropologia com a ciència crítica i comparativa?
Agafem, doncs, un branquilló d’avellaner i un càntir d’aigua fresca amb anís, i deixem-nos seduir per la lectura d’aquesta etnografia amb la vareta màgica a la mà.
Catalunya és una terra aspra i costeruda, una terra que s’ha de treballar de valent perquè hi hagi collita, pedra a pedra, traginant el millor sòl per al cultiu. Els catalans de les pedres, en traiem pans.
La terra seca mediterrània on la pluja no sap ploure, on cada font és un tresor, on cada pou és una esperança, és terra de saurins. Un saurí és gent experimentada que sap veure allà on la gent normal no hi sap veure; que coneix els secrets de cada barranc i escorpitera, de cada coma i fondalada. Els saurins són gent de la terra que sap trobar l’aigua allà on s’amaga.
Al zuharí, l’il·luminat, aquell qui té el do de la vidència, de l’ocult. El saurí gaudeix d’una categoria liminar entre el que és d’aquest món i el que correspon a la dimensió de la màgia, una dimensió al límit entre la raó i la fe, entre allò que correspon als simples mortals i allò que és sagrat.
El saurí és —sovint un home— de la terra, gent del terme, proper i conegut per la gent de la comarca. Se’n coneix el llinatge —potser el do ja li ve de família o potser no— i, segons la seva eficàcia, se li reconeixen els mèrits i els dons.
En les ciències que estudien les cultures i les societats, la veracitat de l’existència de les coses no es limita als fenòmens demostrables, sinó que va més enllà. També compta allò que la gent creu.
Però, qui creu avui en un saurí? N’hi ha qui en dirà meravelles i n’hi haurà qui no hi creurà. Ara com abans, la gent creiem en coses. Avui també es conten llegendes i històries fantàstiques. Es tenen com a certes les notícies d’aparicions i les històries d’éssers fantàstics. Aquestes contalles s’estenen per les xarxes socials a una velocitat superior a com abans viatjaven els contes i els romanços de canya i cordill.
Avui hi ha qui creu en el canvi climàtic i hi ha qui no hi creu. Hi ha qui creu que la terra tremola més estranyament i sovint, i que el temps està boig. I cada cop n’hi ha menys que creuen en la fiabilitat de les ciències econòmiques. Potser haurà arribat a la fi el moment de fixar l’atenció en l’antropologia com a ciència crítica i comparativa?
Agafem, doncs, un branquilló d’avellaner i un càntir d’aigua fresca amb anís, i deixem-nos seduir per la lectura d’aquesta etnografia amb la vareta màgica a la mà.
Josep Fornés i Garcia, antropòleg i director
del Museu Etnològic de Barcelona
Soy en un 80% aproximadamente agua y se poco, de mi relación con ella. Está en todas partes y incluso en lugares que no veo y puedo percibir con mi cuerpo (se llama radiestesia) El agua como único elemento que se transforma de sólido a líquido y a gaseoso. Esto es mágico¡ La naturaleza le da propiedades para que yo y mis funciones orgánicas o placenteras, la disfrute. Voy a hacer una lectura tranquila del prólogo de este libro y espero la aventura. Gracias.
ResponderEliminar