10 agosto 2012 - TERUEL. El PSOE de Calamocha denuncia que el Ayuntamiento invirtió 195.743 euros en una nueva captación de agua para abastecer a la pedanía de Olalla a partir de las indicaciones de un zahorí. Las obras, que incluyeron un pozo y la conducción hasta el pueblo, no han dado resultado y la localidad precisa de los camiones cisterna de los bomberos de Calamocha desde junio. Los problemas de abastecimiento se repiten en este núcleo desde hace décadas sin que exista una solución definitiva en el horizonte". Luis Rajadel, Heraldo de Aragón.
En aquest bloc hi podreu trobar tot tipus d'informació sobre els saurins i la radioestèsia. 1ra trobada de saurins: Tarroja de Segarra ,18 setembre 2011. 2na trobada de saurins: Vall-de-roures i Freixneda, 19-20 octubre 2013
31 ago 2012
28 ago 2012
ZAHORÍ - poema
Zahorí (del poemario "Algo sagrado") Raúl Viso.
Me buscaste
-zahorí
incansable a un alma como agua
subterránea- cuando intentaba la tristeza
de ciertas sonrisas resignadas, aviesas, con que cobran
sentido algunos exilios personales.
Ni una voz eras cuando me hablaste
por primera vez, pero de ti leí que tenían
sed tus palabras de ser toda la sed
que pueda llegar a sentirse acumulada en el mar.
No tenía consistencia aún tu presencia
ni desmayado cuello tu aroma
donde cometer depredaciones;
de ti sólo sabía el fulgor de tu nombre,
la albura del ave que enjaulan tus siglas
en que yo intuía la orfandad de esa niña que asomaba
sus sorpresas a mi vida en las deshoras,
y algo del dique en tus ojos azules
que no alcanza a contener el océano que te ruge dentro.
Por un saludo me llegaron a un tiempo tu alegría
y tu desgarro, contrarios entre ellos,
la tinta de tu voz extinta entonces que era casi
demanda urgente de las mejores pasiones soñadas
que puedan recopilarse en los libros mejores.
Pienso ahora en tu álbum de fotografías
antes de hacerte carne y hueso y piel y anuncio
y presencia imprescindible e infalsificable:
no te hacía justicia esa virtualidad,
por impersonal y lejana; era
ficticia tu fragilidad, sin correspondencia
hallada con esa esgrima en tu mirada que devuelve
mandobles de bélico cobalto cuando te sabes guerrera;
tu aparente inocencia no lo era tanto.
Yo era solo sin ti,
solo en compañía, solo con nadie.
Desgranaban los últimos días
de ese tipo de primavera encomiable que buscamos,
como un consuelo al modo
de un abstracto sistema de defensa, aquellos
a los que el invierno se nos encona
en los sofisticados pliegues del alma.
-zahorí
incansable a un alma como agua
subterránea- cuando intentaba la tristeza
de ciertas sonrisas resignadas, aviesas, con que cobran
sentido algunos exilios personales.
Ni una voz eras cuando me hablaste
por primera vez, pero de ti leí que tenían
sed tus palabras de ser toda la sed
que pueda llegar a sentirse acumulada en el mar.
No tenía consistencia aún tu presencia
ni desmayado cuello tu aroma
donde cometer depredaciones;
de ti sólo sabía el fulgor de tu nombre,
la albura del ave que enjaulan tus siglas
en que yo intuía la orfandad de esa niña que asomaba
sus sorpresas a mi vida en las deshoras,
y algo del dique en tus ojos azules
que no alcanza a contener el océano que te ruge dentro.
Por un saludo me llegaron a un tiempo tu alegría
y tu desgarro, contrarios entre ellos,
la tinta de tu voz extinta entonces que era casi
demanda urgente de las mejores pasiones soñadas
que puedan recopilarse en los libros mejores.
Pienso ahora en tu álbum de fotografías
antes de hacerte carne y hueso y piel y anuncio
y presencia imprescindible e infalsificable:
no te hacía justicia esa virtualidad,
por impersonal y lejana; era
ficticia tu fragilidad, sin correspondencia
hallada con esa esgrima en tu mirada que devuelve
mandobles de bélico cobalto cuando te sabes guerrera;
tu aparente inocencia no lo era tanto.
Yo era solo sin ti,
solo en compañía, solo con nadie.
Desgranaban los últimos días
de ese tipo de primavera encomiable que buscamos,
como un consuelo al modo
de un abstracto sistema de defensa, aquellos
a los que el invierno se nos encona
en los sofisticados pliegues del alma.
Me buscaste.
¿A qué
ahora tratar de encontrarle a esa búsqueda
razones? Pero me asombro aún al pensar
que fui yo a quien tú elegiste,
pues es la mujer siempre la que elige al hombre.
Me buscaste.
Me cuesta creer
que un molde de azar definiera nuestros pasos
respectivos, los del uno dirigidos hacia los del otro,
pero es sabido que todos los amantes tienden a imaginar
que su historia única fue urdida por fuerzas mayores e invisibles.
Entretanto, yo me pregunto, aún
me pregunto, cuando a la noche que no acaba
me estallan en el pecho celos retrospectivos
y futuros, qué viste en mí,
qué resolución de amor vislumbraste tal vez en mi sonrisa,
qué herida quizá que te hiciera conmoverte
para hacerte confundir por una sola letra
pasión con piedad,
ahora cuando tiemblo al pensar en todas las probabilidades
que tuvimos en contra
para no encontrarnos nunca.
¿A qué
ahora tratar de encontrarle a esa búsqueda
razones? Pero me asombro aún al pensar
que fui yo a quien tú elegiste,
pues es la mujer siempre la que elige al hombre.
Me buscaste.
Me cuesta creer
que un molde de azar definiera nuestros pasos
respectivos, los del uno dirigidos hacia los del otro,
pero es sabido que todos los amantes tienden a imaginar
que su historia única fue urdida por fuerzas mayores e invisibles.
Entretanto, yo me pregunto, aún
me pregunto, cuando a la noche que no acaba
me estallan en el pecho celos retrospectivos
y futuros, qué viste en mí,
qué resolución de amor vislumbraste tal vez en mi sonrisa,
qué herida quizá que te hiciera conmoverte
para hacerte confundir por una sola letra
pasión con piedad,
ahora cuando tiemblo al pensar en todas las probabilidades
que tuvimos en contra
para no encontrarnos nunca.
27 ago 2012
Guadameñe en Tenerife
El Guadameñe o Zahorí, era el rango más alto de sacerdote o chamán guanche (sumo sacerdote) que asesoraba a los monarcas aborígenes, llamados menceyes, en la isla canaria de Tenerife antes de la conquista castellana. Gozaban de una alta consideración social y tenían un gran conocimiento de la tradición oral, e interpretaban los fenómeos naturales y celestes. Posiblemente tenían una gran influencia en el control político.
En los albores de la medicina, los guadameñes utilizaban minerales, plantas o restos de animales, junto con sugestión, música, bailes... para ejercer un efecto terapeútico sobre las gentes primitivas. Podríamos clasificar a estos primeros "médicos" como brujos, chamanes, hechiceros, adivinos...
Según relata un cronista llamado, Don José Rodríguez Moure en su libro: La historia de la devoción del pueblo canario a Nuestra Señora de Candelaria. El adivino o zahorí Guadameñe (sacerdote aborigen) había pronosticado hacía mucho tiempo que "dentro de unos pájaros grandes de blancas alas vendrían a la Isla (Tenerife), por el mar, otras gentes que se habrían de enseñorear de ella". Estos augurios que formaban parte de los miedos y creencias del pueblo guanche eran del común conocimiento y había dado lugar a que los menceyes hubieran convenido que cada uno de ellos cuidara de su territorio y que los demás le prestaran la ayuda que necesitara en caso de peligro.
Según relata un cronista llamado, Don José Rodríguez Moure en su libro: La historia de la devoción del pueblo canario a Nuestra Señora de Candelaria. El adivino o zahorí Guadameñe (sacerdote aborigen) había pronosticado hacía mucho tiempo que "dentro de unos pájaros grandes de blancas alas vendrían a la Isla (Tenerife), por el mar, otras gentes que se habrían de enseñorear de ella". Estos augurios que formaban parte de los miedos y creencias del pueblo guanche eran del común conocimiento y había dado lugar a que los menceyes hubieran convenido que cada uno de ellos cuidara de su territorio y que los demás le prestaran la ayuda que necesitara en caso de peligro.
Los Guadameñes presidían las asambleas o Tagoror.
25 ago 2012
21 ago 2012
Sant Magí de la Brufaganya (19 d'agost)
Ara que fa pocs dies celebràvem Sant Magí, volem recordar aquest sant amb tanta devoció a les comarques tarragonines. Sant Magí de la Brufaganya, es considerat el més antic i popular saurí de Catalunya. Va ser un monjo tarragoní del segle III, de qui es diu que en morir els seus pares va repartir entre els pobres les seves propietats i va decidir fer vida solitària i de penitència en un cova de les muntanyes de la Brufaganya, a la Conca de Barberà, on va estar-se durant uns trenta anys com a ermità. És copatró de la ciutat de Tarragona, i un sant molt venerat a les comarques de la Conca de Barberà, la Segarra, l’Anoia, l’Alt Camp i el Tarragonès.
A ell el llegendari li atribueix l’origen de la font del Santuari de Sant Magí. S’explica que sant Magí la va fer néixer a la roca d’un cop de gaiata per sadollar la set dels seus perseguidors, que l’havien arrossegat des de la cova fins al torrent, i morts de set, pregaren al màrtir que el donés aigua. El sant, oblidant les injúries i patiments que li havien fet, posà el seu bastó a terra, i en oració, va fer aparèixer una font en un lloc que era totalment sec. Aquesta aigua té la consideració de miraculosa, i se li atribueixen virtuts guaridores.
L’imaginari popular també assigna a sant Magí l’origen del riu Gaià, es diu que la zona per on circula el riu Gaià abans, que hi hagués el riu, era una terra molt pobra en aigües. Els seus habitants no paraven de demanar a sant Magí que els concedís aigua en abundància, per no patir gana i tenir millors collites. Un dia el sant, volent protegir els seus feligresos, llançà tan lluny com pogué la seva gaiata dient: On el meu gaiato caurà, un riu naixerà!. I així va ser, allí on va caure va néixer un riu que es digué Gaià que vol dir “gaiato”, en record d’aquest origen.
En tots els gravats el sant porta el seu bastó, i en molts surt representada la sortida d’aigua als seus peus.
2 ago 2012
Entrevista a un saurí de Menorca
Entrevista a Menorca.info
http://www.menorca.info/menorca/456865/quan/pal/vibra/doblega/es/perqu/hi/aigua/subterrnia
Em dic Francisco Pons i vaig néixer a Alaior fa ja 84 anys a la mateixa casa on estic vivint actualment al carrer s’Arraval. Sóc vidu i tenc cinc filles i tres néts. Tota la vida he fet de pagès i he de dir que el camp sempre m’ha agradat com també anar a caçar. A més, he desenvolupat el do dels saurins. Són aquells homes que amb una vareta en la mà endevinen l’existència d’aigües subterrànies.
A què s’ha dedicat vostè al llarg de la seva vida?
He fet feina al camp tota la vida, de pagès al lloc de Ses Quarterades.
I a més a més té un art, un do que és la radioestèsia o com també es diu, vostè és saurí, veritat?
M’ho va mostrar un senyor gran quan jo tenia una dotzena d’anys. I quan ho provava m’anava bé. Tot va començar com un hobby, com una afició. Un dia, per allà els anys setanta, cercaven aigua al polígon d’Alaior i hi vaig anar i els hi vaig dir que no en trobarien perquè no n’hi havia. Així i tot en van estar cercant durant tres mesos fins que van veure que veritablement no n’hi havia. Fou llavors quan em van dir que si jo sabia si hi havia o no aigua, també podia saber on n’hi hauria. I fou així com va començar tot.
I en què consisteix exactament?
Es tracta d’agafar una vareta, un pal de llenya amb les dues mans i si la vareta vibra i es doblega cap a baix vol dir que en aquell punt hi passen aigües subterrànies.
Però això no funciona a tothom qui ho prova, veritat?
No, és un do que desenvolupes. Molta gent ho prova i no li va bé. És per ones magnètiques o per estímuls elèctrics. Jo vaig anar a escola fins dos dies abans de complir els nou anys, per tant, molt a veure amb l’estudiar no és.
I com es pot saber la fondària a què es troba la vena d’aigua?
Després de trobar el punt, amb un pèndol puc saber la quantitat d’aigua de la vena i amb unes monedes antigues calcul, un poc per damunt, la fondària, que pot variar dels dos metres als 140 metres, per exemple. He de dir que a dia d’avui ja no ho faig, perquè ja no tenc edat.
I qui sol·licitava aquest tipus de servei?
Això es demanava per fer pous. Però el boom va ser entre el 1975 i el 1990. Ara ja no es requereixen gaire aquestes feines.
A Menorca hi ha moltes venes?
N’hi ha. De fet, amb tots els pous que hi ha és perquè n’hi ha de venes. Allò que sí puc dir és que el nivell de l’aigua no és per tot el mateix. N’he arribat a trobar a cent metres per damunt el nivell de la mar.
http://www.menorca.info/menorca/456865/quan/pal/vibra/doblega/es/perqu/hi/aigua/subterrnia
"Quan el pal vibra i es doblega és perquè hi ha aigua subterrània"
Francisco Pons Torres. Saurí
M.P.F., Alaior 10/04/2012
Em dic Francisco Pons i vaig néixer a Alaior fa ja 84 anys a la mateixa casa on estic vivint actualment al carrer s’Arraval. Sóc vidu i tenc cinc filles i tres néts. Tota la vida he fet de pagès i he de dir que el camp sempre m’ha agradat com també anar a caçar. A més, he desenvolupat el do dels saurins. Són aquells homes que amb una vareta en la mà endevinen l’existència d’aigües subterrànies.
A què s’ha dedicat vostè al llarg de la seva vida?
He fet feina al camp tota la vida, de pagès al lloc de Ses Quarterades.
I a més a més té un art, un do que és la radioestèsia o com també es diu, vostè és saurí, veritat?
M’ho va mostrar un senyor gran quan jo tenia una dotzena d’anys. I quan ho provava m’anava bé. Tot va començar com un hobby, com una afició. Un dia, per allà els anys setanta, cercaven aigua al polígon d’Alaior i hi vaig anar i els hi vaig dir que no en trobarien perquè no n’hi havia. Així i tot en van estar cercant durant tres mesos fins que van veure que veritablement no n’hi havia. Fou llavors quan em van dir que si jo sabia si hi havia o no aigua, també podia saber on n’hi hauria. I fou així com va començar tot.
I en què consisteix exactament?
Es tracta d’agafar una vareta, un pal de llenya amb les dues mans i si la vareta vibra i es doblega cap a baix vol dir que en aquell punt hi passen aigües subterrànies.
Però això no funciona a tothom qui ho prova, veritat?
No, és un do que desenvolupes. Molta gent ho prova i no li va bé. És per ones magnètiques o per estímuls elèctrics. Jo vaig anar a escola fins dos dies abans de complir els nou anys, per tant, molt a veure amb l’estudiar no és.
I com es pot saber la fondària a què es troba la vena d’aigua?
Després de trobar el punt, amb un pèndol puc saber la quantitat d’aigua de la vena i amb unes monedes antigues calcul, un poc per damunt, la fondària, que pot variar dels dos metres als 140 metres, per exemple. He de dir que a dia d’avui ja no ho faig, perquè ja no tenc edat.
I qui sol·licitava aquest tipus de servei?
Això es demanava per fer pous. Però el boom va ser entre el 1975 i el 1990. Ara ja no es requereixen gaire aquestes feines.
A Menorca hi ha moltes venes?
N’hi ha. De fet, amb tots els pous que hi ha és perquè n’hi ha de venes. Allò que sí puc dir és que el nivell de l’aigua no és per tot el mateix. N’he arribat a trobar a cent metres per damunt el nivell de la mar.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)